Naturalment Ciència

La ciència més natural


Deixa un comentari

Peixos sense òs, els condrictis

 

blue_shark

Aquests dies ha estat notícia el fet que han hagut de tancar algunes platges de la costa del Maresme a causa de la presència de tres tintoreres (Prionace glauca), una espècie de tauró més petit, molt comuna al Mediterrani, que s’alimenta principalment de petits peixos, cefalòpodes i crustacis, però que no sol ser agressiu a no ser que se senti amenaçat, com gairebé totes les espècies.

Aprofitant aquesta notícia he pensat a dedicar una entrada a la classe a la qual pertanyen aquests individus; els condrictis.

A les aigües hi trobem dos tipus principals de peixos, depenent del compost que forma el seu esquelet. Trobem així els que tenen l’esquelet format per òs, anomenats osteïctis, i els que tenen l’esquelet format per cartílag, els condrictis (del grec -chondr- “cartílag”). A més d’aquesta diferència hi ha molts altres trets característics que els separen, com poden ser les proteccions de les brànquies o la presència o absència de bufeta natatòria.

Una tonyina (Thunnus thynnus) un peix osteïcti.

Peix martell (Sphyrna zygaena) es un condricti.

Els condrictis

Els condrictis o peixos cartilaginosos són una classe molt antiga que no ha evolucionat gaire des que van aparèixer perquè sempre han estat molt ben adaptats al seu hàbitat. Són exemple de condrictis els taurons, les rajades, peixos serra, etc.

Com ja hem dit la seva principal característica és que el seu esquelet està format per cartílag. Com no tenen medul•la òssia necessiten un altre lloc on produir glòbuls vermells, per tant ho fan a la melsa i a un teixit que envolta les gònades.
Les seves escates no són com les dels peixos que solem veure sinó que estan formades per escates placoides, també coneguts com a denticles dèrmics, que formen una pell molt semblant al paper de vidre. Aquestes escates estan orientades totes en una mateixa direcció fent que si toques la pell en aquesta direcció sigui molt suau, però al contrari sigui molt aspra.

Detall de les escates placoides de la pell d’un tauró.

Un altre tret característic dels condrictis és el seu aparell respiratori. Com els peixos, els condrictis respiren a través de brànquies, en solen tenir entre 5 i 7 parells de cavitats branquials que es disposen a una part diferent segons les espècies, per exemple als taurons es troben a la part posterior del cap mentre que a les rajades es troben sota les aletes pectorals.

whale_shark_australia

Foto on s’observen les obertures branquials d’un tauró balena (Rhincodon typus)

Tipus de condrictis

Hi ha dues subclasses de condrictis:

Elasmobranquis, on s’inclouen els taurons, els peixos serra, les mantes i les rajades.

Manta (Mobula mobular)

Holocèfals, on trobem uns peixos anomenats quimeres on trobem peixos com el peix elefant o el peix rata.

Peix rata tacat (Hydrolagus colliei)

Si hi ha més interès, en properes entrades ja ens centrarem en aquells peixos que més coneixem, els del grup dels elasmobranquis.

Anuncis


Deixa un comentari

El retorn de les cigales

Si hi ha fets que et demostren que la natura és extraordinària aquest és un d’ells.

Les cigales (Cicadidae) de la costa est dels Estats Units tenen un comportament fascinant. Cada 17 anys les larves de cigala que han estat creixent sota terra emergeixen a la superfície per a viure les seves últimes setmanes de vida.

En aquestes setmanes realitzen la metamorfosi (fantàsticament mostrada al vídeo) per arribar a l’estadi adult i poder reproduir-se. És llavors quan es produeix un dels fenòmens sonors més aclaparadors de la natura. Imagineu-vos milers de milions de cigales fent brunzir les seves ales i emetent el seu cant alhora. Amb aquest cant els mascles atrauen a les femelles per a poder aparellar-se i fecundar els ous. Un cop fecundats la femella diposita els ous en forats a les branques de les plantes de la zona. Les petites larves que surten d’aquest ou salten de nou cap al terra i s’enterren per a esperar 17 anys més per a tornar a realitzar el seu cicle vital.
Estem davant d’un fet insòlit que no es tornarà a produir fins al 2030.

A continuació us deixo el vídeo. Si us ha deixat sense paraules com a mi no dubteu en compartir-lo o de fer qualsevol comentari.

Sota aquestes línies tradueixo el text que apareix al vídeo.

Han estat esperant 17 anys
sota els arbres
i sota els nostres peus
però en una càlida nit de primavera,
la seva espera arriba a la fi.
Durant la seva vida han estat sota terra
sempre soles
però nit rere nit
emergeixen juntes
milers de milions de cigales es reuneixen en un dels majors brots d’insectes de la terra
elles no poden ni mossegar ni picar
la seva única defensa és emergir a milions
però sobretot, elles escalen
per a buscar una zona segura on transformar-se
i així elles comencen les seves últimes setmanes de la seva vida de 17 anys.
Durant els primers dies els recents adults descansen i es recuperen
i esperen a què les seves cuirasses s’enforteixin
poc desprès els mascles comencen a cridar a les femelles
El seu cor (agrupació de cant) sincronitzat està entre els sons més forts de la natura
el punt més àlgid de l’aparellament és entre 3 a 4 setmanes desprès de l’aparició de la primera cigala
però no totes sobreviuen el necessari per trobar una parella
moltes queden atrapades a la muda
altres tenen ales deformades
però hi ha massa cigales per menjar, i milers de milions sobreviuen per trobar parella
poc desprès les femelles ponen els ous
perforen forats fondos a les branques
i dipositen centenars d’ous dintre.
Amb aquest acte les seves vides estan completes
tan ràpid com apareixen, el seu nombre disminueix
fins que l’última desapareix desprès de 6 setmanes de la primera
uns mesos desprès només queden mudes buides closques en descomposició
però dalt els arbres amagades en les branques
milers de milions d’ous estan apunt de trencar-se
cada nova larva és de la grandària d’un gra d’arròs
s’arrosseguen fins a la punta de la seva branca
i es deixen caure
l’instint les condueix a buscar refugi sota terra
i llavors s’enfonsen en un cau
per no tornar a ser vistes un altre cop
per uns altres 17 anys.


1 comentari

Flamencs i carotenoides

Fa poc que vaig estar als Aiguamolls de l’Empordà per a observar les aus que s’hi poden trobar a l’inici de la primavera, una activitat molt recomanable en la que tan sols necessiteu uns prismàtics i ganes d’observar la natura en el seu estat natural.
Des d’una de les casetes de guaita vaig observar un grup de flamencs (Phoenicopterus) que tenien un tret característic que els diferencia dels flamencs que tenim a la ment, el sabeu trobar?

flamencs

Artèmies

Els flamencs que vam observar eren de color pràcticament blanc, una coloració molt diferent de la coloració rosada que tenim a la ment i que associem als flamencs. Significa això que son flamencs mutats o estranys? No, el color rosat dels flamencs és un caràcter adquirit, això vol dir que no ve determinat genèticament sinó que ve determinat per un factor extern, en aquest cas l’alimentació. És com nosaltres si prenem el Sol la nostra pell agafa un color bronzejat.

El color rosat dels flamencs ve donat per un pigment que es troba als crustacis, plàncton i algues dels quals s’alimenten, els carotenoides. Els flamencs neixen blancs i si s’alimenten correctament van adquirint aquests carotenoides a través de la dieta, principalment de menjar Artèmies, uns petits crustacis que viuen en aigües salobres.

6168935426_8fb7e0ab56_z

Varietat de carotenoides a la natura

Si tornem als flamencs el carotenoide que és responsable d’aquesta coloració és la Cantaxantina. Aquest pigment adquirit per la dieta es descompon al fetge i d’allà viatja cap a les plomes, el bec i les potes, donant de mica en mica aquesta coloració rosada.

Cal a dir que aquells flamencs més rosats són més atractius per a aconseguir parella ja que una bona coloració rosada indica que el flamenc ha tingut una bona alimentació, i per tant és un individu sa amb el qual reproduir-se.