Naturalment Ciència

La ciència més natural


Deixa un comentari

Educació ambiental i parcs naturals

Fa unes setmanes vaig gaudir d’un dia al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac.

Vidriol o serp de vidre (Anguis fragilis)

Prop d’on estàvem hi havia un grup d’un parell de famílies amb els seus fills que també gaudien del dia. Els nens aprofitaven un rierol que hi corria per caçar en ampolles d’aigua uns exemplars de vidriol o serp de vidre, unes sargantanes sense potes que sovint es confonen amb serps. Quan vaig veure que marxaven i que s’emportaven els exemplars en les ampolles d’aigua vaig haver de dirigir-me als pares dels nens per a informar-los del que estaven fent.

Els Parcs naturals són unes zones protegides pel seu interès mediambiental on el paisatge, flora i fauna estan protegits. Això significa que no està permès d’agafar ni plantes ni animals ni malmetre el paisatge activament. A Catalunya tenim un gran nombre de parcs naturals com podeu observar al següent enllaç:

Parcs naturals de Catalunya

A més dels Parcs naturals tenim els Parcs nacionals que són zones més grans on no està permesa cap tipus d’activitat humana i on està prohibida qualsevol tipus d’explotació de recursos. Al nostre territori l’únic Parc nacional que hi tenim és el Parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici situat a l’Alt Pirineu.

És feina de tots cuidar tots els espais naturals, evitant totes les conductes que puguin malmetre el medi ambient i causar impactes negatius, però amb més vehemència hem de cuidar entre tots aquelles zones protegides. Després d’argumentar amb els pares dels nens, no tan sols la infracció normativa que estaven realitzant sinó l’impacte ambiental i la mort a la qual portaven els vidriols em va sorprendre que els pares els hi preguntessin als nens petits que volien fer; si deixar els animals de nou al seu hàbitat o portar-los a casa on els hi esperava la mort al cap d’uns dies. Els nens per descomptat es van voler portar els vidriols a casa i així ho van decidir els pares. Trist per la poca maduresa dels pares vaig donar mitja volta lamentant la falta d’educació ambiental que tenen certes persones.

Recordeu que és feina de tots cuidar i protegir tots els recursos naturals si volem preservar la biodiversitat i la vida al planeta.

Anuncis


Deixa un comentari

El retorn de les cigales

Si hi ha fets que et demostren que la natura és extraordinària aquest és un d’ells.

Les cigales (Cicadidae) de la costa est dels Estats Units tenen un comportament fascinant. Cada 17 anys les larves de cigala que han estat creixent sota terra emergeixen a la superfície per a viure les seves últimes setmanes de vida.

En aquestes setmanes realitzen la metamorfosi (fantàsticament mostrada al vídeo) per arribar a l’estadi adult i poder reproduir-se. És llavors quan es produeix un dels fenòmens sonors més aclaparadors de la natura. Imagineu-vos milers de milions de cigales fent brunzir les seves ales i emetent el seu cant alhora. Amb aquest cant els mascles atrauen a les femelles per a poder aparellar-se i fecundar els ous. Un cop fecundats la femella diposita els ous en forats a les branques de les plantes de la zona. Les petites larves que surten d’aquest ou salten de nou cap al terra i s’enterren per a esperar 17 anys més per a tornar a realitzar el seu cicle vital.
Estem davant d’un fet insòlit que no es tornarà a produir fins al 2030.

A continuació us deixo el vídeo. Si us ha deixat sense paraules com a mi no dubteu en compartir-lo o de fer qualsevol comentari.

Sota aquestes línies tradueixo el text que apareix al vídeo.

Han estat esperant 17 anys
sota els arbres
i sota els nostres peus
però en una càlida nit de primavera,
la seva espera arriba a la fi.
Durant la seva vida han estat sota terra
sempre soles
però nit rere nit
emergeixen juntes
milers de milions de cigales es reuneixen en un dels majors brots d’insectes de la terra
elles no poden ni mossegar ni picar
la seva única defensa és emergir a milions
però sobretot, elles escalen
per a buscar una zona segura on transformar-se
i així elles comencen les seves últimes setmanes de la seva vida de 17 anys.
Durant els primers dies els recents adults descansen i es recuperen
i esperen a què les seves cuirasses s’enforteixin
poc desprès els mascles comencen a cridar a les femelles
El seu cor (agrupació de cant) sincronitzat està entre els sons més forts de la natura
el punt més àlgid de l’aparellament és entre 3 a 4 setmanes desprès de l’aparició de la primera cigala
però no totes sobreviuen el necessari per trobar una parella
moltes queden atrapades a la muda
altres tenen ales deformades
però hi ha massa cigales per menjar, i milers de milions sobreviuen per trobar parella
poc desprès les femelles ponen els ous
perforen forats fondos a les branques
i dipositen centenars d’ous dintre.
Amb aquest acte les seves vides estan completes
tan ràpid com apareixen, el seu nombre disminueix
fins que l’última desapareix desprès de 6 setmanes de la primera
uns mesos desprès només queden mudes buides closques en descomposició
però dalt els arbres amagades en les branques
milers de milions d’ous estan apunt de trencar-se
cada nova larva és de la grandària d’un gra d’arròs
s’arrosseguen fins a la punta de la seva branca
i es deixen caure
l’instint les condueix a buscar refugi sota terra
i llavors s’enfonsen en un cau
per no tornar a ser vistes un altre cop
per uns altres 17 anys.


1 comentari

La vista (I): estructura

Els òrgans dels sentits són aquells que ens permeten captar estímuls del medi (tant exteriors com interiors). De tots aquests sentits, un dels quals som més dependents és la vista. Usem la visió per a llegir, consumir entreteniment, moure’ns al nostre entorn, reconèixer llocs, imatges, persones, etc. La vista és el sentit que permet captar els estímuls lluminosos provinents de l’exterior a través d’un òrgan especialitzat, els ulls.

Els ulls

Els ulls són dos globus oculars situats a la part frontal del cap a l’interior dels quals hi trobem les cèl·lules fotoreceptores (cèl·lules que capten la llum). Aquests globus són dues esferes plenes de líquid formades per tres capes de cèl·lules.

Les capes de l’ull

La capa més externa de l’ull és la capa escleròtica i té com a funció la protecció de l’ull. Aquesta capa a la seva part frontal és transparent i rep el nom de còrnia.

ull

La capa intermitja és la coroides i té com a funció la irrigació de les cèl·lules que formen l’ull. A la seva part frontal hi trobem una membrana contràctil anomenada iris. L’iris té una obertura al seu centre que s’anomena pupil·la, aquesta obertura pot variar el seu diàmetre en funció de la quantitat de llum que hi ha a l’ambient. A més llum hi haurà major contracció pel que la pupil·la serà més petita, en ambients amb poca llum necessitarem que entri més llum a l’interior de l’ull pel que la pupil·la es dilatarà permetent una major entrada de llum. L’iris com haureu observat pot variar de color entre les persones, aquest color ve determinat genèticament.

Rere l’iris hi trobem un petit òrgan elàstic, el cristal·lí, que funciona com una lent permetent enfocar la llum que entra per la pupil·la.

La capa interna és la retina i té com a funció la captació dels estímuls lumínics. En aquesta capa s’hi troben les cèl·lules fotoreceptores, els cons i bastons.

Dins de l’ull hi ha dos líquids diferents amb funció protectora, un es troba entre la còrnia i el cristal·lí, l’humor aquós, i l’altre es troba entre el cristal·lí i la retina, l’humor vitri.

Les cèl·lules fotoreceptores: els cons i els bastons

cons i bastons

Estructura dels tres cons (blau, vermell i verd) i els bastons.

A la retina és on trobem les cèl·lules fotoreceptores, aquestes cèl·lules són les encarregades de captar els estímuls lluminosos que arriben a l’interior de l’ull. Distribuïdes per la retina trobem els cons i els bastons.

Els cons són les cèl·lules que detecten els tres colors bàsics: vermell, verd i blau (RGB de l’anglès red, green and blue). Hi ha tres tipus de cons cadascun encarregat de detectar un color diferent.

Pel contrari els bastons són les cèl·lules encarregades de captar els raigs lumínics en condicions de poca llum. Diríem que són els que ens permeten diferenciar les llums de les ombres.


1 comentari

Flamencs i carotenoides

Fa poc que vaig estar als Aiguamolls de l’Empordà per a observar les aus que s’hi poden trobar a l’inici de la primavera, una activitat molt recomanable en la que tan sols necessiteu uns prismàtics i ganes d’observar la natura en el seu estat natural.
Des d’una de les casetes de guaita vaig observar un grup de flamencs (Phoenicopterus) que tenien un tret característic que els diferencia dels flamencs que tenim a la ment, el sabeu trobar?

flamencs

Artèmies

Els flamencs que vam observar eren de color pràcticament blanc, una coloració molt diferent de la coloració rosada que tenim a la ment i que associem als flamencs. Significa això que son flamencs mutats o estranys? No, el color rosat dels flamencs és un caràcter adquirit, això vol dir que no ve determinat genèticament sinó que ve determinat per un factor extern, en aquest cas l’alimentació. És com nosaltres si prenem el Sol la nostra pell agafa un color bronzejat.

El color rosat dels flamencs ve donat per un pigment que es troba als crustacis, plàncton i algues dels quals s’alimenten, els carotenoides. Els flamencs neixen blancs i si s’alimenten correctament van adquirint aquests carotenoides a través de la dieta, principalment de menjar Artèmies, uns petits crustacis que viuen en aigües salobres.

6168935426_8fb7e0ab56_z

Varietat de carotenoides a la natura

Si tornem als flamencs el carotenoide que és responsable d’aquesta coloració és la Cantaxantina. Aquest pigment adquirit per la dieta es descompon al fetge i d’allà viatja cap a les plomes, el bec i les potes, donant de mica en mica aquesta coloració rosada.

Cal a dir que aquells flamencs més rosats són més atractius per a aconseguir parella ja que una bona coloració rosada indica que el flamenc ha tingut una bona alimentació, i per tant és un individu sa amb el qual reproduir-se.


Deixa un comentari

Els ximpanzés i la Fundació Mona

Moltes vegades hem vist ximpanzés en anuncis per la televisió, en pel·lícules, sèries, campanyes publicitàries, programes de televisió, etc.

Els ximpanzés (gènere Pan) són uns primats homínids evolutivament molt propers a nosaltres, comparteixen el 96% del nostre genoma. Són animals molt intel·ligents, amb gran força i, el més important, salvatges. Degut a què de petits són molt macos sovint s’oblida el fet que són animals que han de viure en llibertat i, de forma il·legal, es venen al mercat negre com a animals domèstics. Quan són petits són molt dòcils, però al desenvolupar-se i créixer comencen a formar el seu caràcter natural i no són tan domèstics, pel que els seus propietaris acaben tancant-los en gàbies per a poder controlar-los. No hem d’oblidar que els ximpanzés poden arribar a viure fins 60 anys, per tant no poden ser un caprici.

Si ens fixem en els ximpanzés usats en campanyes publicitàries corren la mateixa o pitjor sort, ja que estan sotmesos a greus maltractaments per a que siguin dòcils i segueixin ordres, i a més entre campanya i campanya són tancats en gàbies on tot just poden viure en comoditat.

Si a tot això hi afegim que els ximpanzés són animals que viuen en grups familiars, tenim una recepta per a tenir un animal en unes condicions horribles.

La Fundació Mona és un centre de recuperació de primats situat a 10 kilòmetres de Girona on s’encarreguen de buscar i recollir aquells ximpanzés que viuen en males condicions i portar-los al centre on poden tenir una millor vida i conviure amb membres de la seva espècie.

Els ximpanzés recuperats solen tenir greus problemes físics i mentals degut a la vida en captivitat, per tant a les instal·lacions d’aquesta fundació han de realitzar tot un seguit de tasques per a que els animals recuperin unes condicions físiques i psíquiques normals.

La tasca de la Fundació Mona no és tan sols recuperar aquests animals si no realitzen una educació i conscienciació ambiental sobre la protecció dels animals salvatges, en aquest cas dels ximpanzés, i sobre el maltractament que reben aquests animals que són forçats a actuar com a animals domèstics.

Es poden realitzar visites guiades a les seves instal·lacions tant a grups com a escoles, a més podeu col·laborar amb ells per tal que aquests ximpanzés tinguin una millor vida, ja sigui apadrinant un dels ximpanzés o col·laborant amb un euro al mes per a què puguin alimentar als ximpanzés del centre.


Deixa un comentari

El descobriment de la doble hèlix

Aquest any es compleix el 50é aniversari del descobriment de l‘estructura en doble hèlix de l’ADN (Àcid DesoxiriboNucleic) per part de James Dewey Watson i Francis Crick el 1953. Com molts dels grans descobriments està associat a polèmiques. Durant molt de temps sempre s’ha associat l’estructura de doble hèlix a Watson i Crick, però la participació de Rosalind Franklin va ser clau per a aquest descobriment, pel que no s’ha d’oblidar la seva menció.

Aquesta estructura feia anys que s’estava investigant per tal de descriure-la. Científics com Alexander Todd, Erwin Chargaff o Linus Pauling van servir de base per a aquests investigadors. Els dos científics coneixien la composició química de la molècula, sabien que hi havia la mateixa proporció de purines (adenina i guanina) que de pirimidines (citosina i timina) i que l’estructura de l’ADN era una hèlix.

James Watson i Francis Crick tenien una teoria sobre la possible estructura, basada en una doble hèlix on existia una complementarietat entre les bases nitrogenades que la componen, però els hi faltaven proves per tal d’acabar de definir-la. Paral·lelament Rosalind Franklin estava treballant amb Maurice Wilkins realitzant imatges de difracció per raigs X de l’ADN. Les imatges que havia realitzat no s’havien obtingut anteriorment i gràcies a aquestes havia trobat que l’ADN estava composat per dues cadenes.

Un dia Wilkins, sense permis de Franklin, va mostrar aquestes imatges a Watson i Crick. Va ser gràcies a aquestes imatges obtingudes per Rosalind Franklin, tal com ells mateixos van reconèixer, que la parella de científics van obtenir la inspiració i van poder completar la seva teoria.

Un cop completa van publicar els seus resultats a la revista Nature, donant a conèixer a tot el món l’estructura de la doble hèlix de l’ADN.

La frase amb què s’inicia l’article ha passat a la història de la genètica.

We wish to suggest a structure for the salt of deoxyribose nucleic acid (DNA). This structure has novel features which are of considerable biological interest.

(Volem suggerir una estructura per la sal de l’àcid desoxiribonucleic (ADN). Aquesta estructura té noves característiques que són de considerable interès biològic.)

El 1962 James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins van rebre el Premi Nobel en Fisiología o Medicina. Rosalind Franklin no va rebre aquest premi perquè va morir el 1958 de càncer d’ovari.

Et proposem visitar un model interactiu en tres dimensions de l’estructura de doble hèlix de l’ADN.


Deixa un comentari

L’especiació

Quantes vegades hem escoltat la següent frase:

“L’ésser humà prové dels micos.”

A la vegada que es fa referència a la següent imatge:

1 evolucion2

És una idea que es pensa que es té assumida per la majoria de la població ja que és un fet totalment demostrat per milers de proves i estudis. A més tan sols fa falta observar els nadons d’ambdues espècies per observar que les similituds són aclaparadores. Per això sorprèn molt quan et trobes amb una persona que dubta d’aquest fet argumentant la frase que potser heu escoltat també:

“Si l’ésser humà vingués dels micos llavors no hi hauria micos.”

Aquesta argumentació prové d’un desconeixement d’un dels factors claus de l’evolució de les espècies, l’especiació o la formació de noves espècies.

Què és l’especiació?

L’especiació és el nom que se li dóna al procés de formació d’una nova espècie. Per entendre aquest procés agafarem com a exemple les observacions dels pinsans amb les que Darwin va desenvolupar la seva teoria de l’evolució.

pinsàEls organismes espontàniament pateixen mutacions al seu material genètic. Aquestes mutacions poden desenvolupar canvis a l’organisme. Si aquests canvis son favorables l’individu podrà sobreviure millor i deixarà més descendència i passar els canvis als seus fills. Pel contrari si els canvis son desfavorables l’individu no sobreviurà i aquests canvis desapareixeran.

Tornem als pinsans. Imaginem una població de pinsans que s’alimenta d’insectes, tenen un bec fi per a poder introduir-lo entre les pedres i escletxes. Degut a un canvi apareix un individu amb el bec més gran i fort que li permet trencar els grans de les plantes i poder alimentar-se de llavors. Aquest individu no tindrà competència ja que cap altre pinçà s’alimenta de gra. Llavors podrà tenir molta descendència que a la vegada també heretaran el bec gran i fort, i per tant podran alimentar-se de llavors. De mica en mica aquests pinsans diferents tindran altres canvis que els afavoreixin en la seva supervivència, fins que arribi un dia que no podran reproduir-se amb els pinsans originals. S’haurà creat una nova espècie.

pinsans

Quina relació té l’especiació amb l’evolució del ser humà i els micos?

L’ésser humà va desenvolupar-se a partir d’especiacions a partir d’un ancestre dels micos. Degut a canvis genètics una població de micos va sofrir una especiació i va anant evolucionant al que finalment arribarien a ser els éssers humans, mentre que una altra població de micos va anar evolucionant en un altre sentit i patint altres especiacions fins donar la varietat de micos d’avui en dia. Per això a la natura trobem moltes espècies de micos diferents, perquè d’un ancestre comú s’han anat produint especiacions que han evolucionat en molts tipus de simis: goril·les, orangutans, ximpanzés i humans entre d’altres.